Pel que sembla, a l’escenari o front econòmic ens hem vist sorpresos i jo
diria que arrasats i atemorits, i el nostre responsable d’economia mirava cap
un altra banda, rés de nou.... O com a mínim és la meva opinió i sembla ser la
de molts més.
El govern estatal ens ha mostrat les seves intencions i també les seves pors
i febleses. El deute públic “español” es terrible, i les polítiques que
semblaven orientades a reduir-lo no han fet si no ampliar-lo. Semblaria més
aviat un atemptat sistemàtic a l’estat del benestar per privatitzar-ho tot que
no pas una política d’ajust del deute públic, vistes les dades... (1)
Abans de plantejar una reacció cal un anàlisi de la situació, orientat a
ajustar les actuacions per reforçar i enriquir la nostra economia. Em de tenir
en compte algunes fites rellevants:
- La descapitalització i deslocalització d’activitats ja fa molts anys que es va produir, y no només a Catalunya, a tota Europa, hores d’ara multinacionals i grans fortunes fa molt de temps que només paguen el que consideren adient o mínim per no cridar l’atenció.
- Les eines financeres per minimitzar impostos son un ABC pels professionals, totes les grans fortunes les apliquen, hem de ser bons alumnes i aplicar-les al nostre favor...
- La crisi ha posat al nostre abast a molts grans professionals, prejubilats o acomiadats sense pietat, que formen a les nostres files.
- Els diners son molt porucs, i sabent-lo podem manegar la situació al nostre favor...
- Tot i la suposada “fractura social” i les aclamades “pors” resulta paradigmàtic que no posessin a recer les famílies: continuen portant els nens a les mateixes escoles “adoctrinadores” i anant a les mateixes botigues, mercats i bars... En canvi va faltar temps per fer decrets a mida, i potser per exercir pressions i boicots, i així, que moltes empreses, sí es posessin “a salvo”. És curiosa aquesta mena de “refugiats”...
- Millor sols que mal acompanyats, no us sembla?
Així que, com si fos una partida d’escacs, convindria que comencéssim a fer
moviments preveient quines poden ser les respostes.
L’objectiu hauria de ser triple:
- Protegir la economia dels catalans dels sotracs que es puguin produir a Catalunya i España. Duent les seus fiscals fora de l’estat, als llocs més favorables de la UE.
- Enfortir l’economia de Catalunya tot creixent pels arrels, creant activitat, i doblegant-nos com un jonc, llestos per alçar-nos quan calgui, “deslocalitzant” tributs, fora de l’abast del govern central; actuant de forma organitzada, i reduint al màxim els ingressos de la Hisenda espanyola, mentre fem créixer els nostres, potenciant la producció i els llocs de treball. (llibertat de circulació de capitals a la unió europea).
- Deixar de ser motor de la economia espanyola per situar-nos entre les rendes baixes (Andalucía produeix molta riquesa, però no es queda allà). L’estat ens hauria de recolzar, o no, per recuperar ingressos, i mostrar-nos si tant ens estimen...
Com aconseguir-ho? Fàcil i rendible, però laboriós i implica forta
consciència social.
En essència hem de funcionar tota la societat com una entitat d’ajuda mútua
o una maçoneria, prioritzant recolzar-nos i protegir-nos, enfocant-nos per tal
de controlar els sectors estratègics per als catalans, no la seva
macroeconomia, si no la vivenda, la energia, l’aigua, l’alimentació i les
telecomunicacions... (dedicarem un post, hi ha molt a lligar al nostre favor
com a poble) I només és cosa d’organitzar-nos i guanyar calés mentre augmentem
la nostra independència, en mitjans controlats, i fiscal.
Una entitat de joc al lloc més adient fora el motor inicial del “Banc dels
catalans”. Amb marges baixos de guany i dissenyant formes de joc adaptades a
tota Espanya a més de les clàssiques, com porres on line o el que calgui, fins
i tot escurabutxaques.
Sobre l’entitat financera que sigui pal de paller hi haurà un post posterior
somiant com hauria de ser, però es clar que, aglutinant estalvis de la nostra
gent, “tornarà” com a “inversió estrangera” (2) per dinamitzar, donar-nos
guanys proporcionals als d’una gran fortuna, i funcionant com un fons voltor,
però sent gos d’atura a les nostres contrades (reestructurant espais, protegint
la població resident...). A més canalitzaria els guanys de l’entitat de joc...
I definiria un marc immobiliari nou (per prioritzar el valor d’ús sobre
l’especulació, post en breu)
Cat-coins, “divisa virtual”, fora d’especulació, garantit amb paritat
euro/catcoin pel banc, podrien considerar-se moneda virtual social, vals de descompte,
o com calgui, però enfocats a transformar operacions fiscals en operacions
internes, pròpies o vinculades amb familiars o empreses, sense IVA ni tributs
per compensacions, en despeses habituals que tots tenim... L’esperit original
de facilitar el “trueque”. I pot esser un filó compartint l’estalvi d’impostos.
Dins d’aquest front hem de procurar, de forma explícita i decidida, reduir
i assumir el màxim de processos d’intermediació, allà on es produeix el major
valor afegit sense aportar elements significatius de millora. Abaratir serveis
bàsics alhora que potenciar els ingressos del banc i millorar la competitivitat
i els beneficis de les empreses.
No volem perjudicar els nostres experts intermediaris, si no recolzar-los
per que canalitzin els seus coneixement i grans potencialitats a sectors no
claus o territoris forans estratègics.
Les nostres petites i mitjanes empreses haurien de comptar amb un grup
assessor i recolzament financer i jurídic per fusionar-se de forma flexible
(sense perdre autonomia ni marges de guany propis) per tal de millorar
processos d’administració, distribució i comercialització directa, tot i
radicar els nous “holdings” o “trusts” als millors indrets fiscals. A més, a
costos iguals prioritzarien comerciar entre elles. Això facilitaria la
cooperació interna. Per exemple, petites explotacions agràries de producte
ecològic podrien guanyar moltísim en comercialització directa (qui fa vedella
obre portes a l’aviram, ous i conreus...), i molt possiblement en
administració, distribució i augments de producció i entitats de qualitat...
Tot tributar menys i fora estat.
Hem de posar l’èmfasi en les màximes qualitats, i simultàniament generar
les nostres pròpies entitats certificadores d’aquesta.
En la mateixa línia econòmica podem plantejar-nos tant cercar exportacions
més fortes cap a la resta d’Europa i el mon (convertir “ambaixades” en
Consolats del Mar i espais per estudiants i esdeveniments). I al mateix temps
plantejar-nos projectes d’expansió productiva conscient cap a l’estat (en
termes agropecuaris les oportunitats son obvies, assequibles i molt rendibles
per despoblació).
Fixar-nos en models d’èxit com l’Àrea de Guissona, Hola Luz... (per exportar-los
com pinten o adaptats) o potenciar iniciatives brillants de forma mixta Banc /
emprenedors, ens hauria de dotar d’una enorme força per obtenir-ne significatius
guanys individuals, socials, i expandir la nostra força. I tancar un cercle per
combatre les pors i pressionar en molts punts claus...
Òbviament em d’impulsar i aprofitar els avantatges tecnològics que ens
permeten arribar més lluny i establir autèntiques deslocalitzacions laborals
amb feina a casa que milloren la qualitat de vida dels treballadors, que també hauríem
de convertir en socis minoritaris, i fan reduir els costos d’estructures de les
empreses, quelcom que les antigues no poden o no saben fer.
Imaginem que les actuacions polítiques a escala de Generalitat i
ajuntaments operen coordinades amb pulsions socials finançades... I el conjunt,
tant social com econòmic i jurídic ens seria molt més favorable, amb la cartera
sana i a estalvi.
Pensem, reflexionem i actuem... I ens caldrà esperar:
- Una més gran pressió fiscal per augment d’inspectors d’Hisenda, l’únic cos de l’estat que sembla que ha de passar per Catalunya sí o sí. I que podria generar descontentament entre grups que hores d’ara recolzen l’espanyolisme...
- Potser una ordinalitat fiscal a nivell de comunitats, si abaixem molt, per no haver-nos de rescatar, total no som bancs, som catalans...
I en cap cas esperem:
- Una política de reordenació territorial:
- perquè Madrid és un negoci per les multinacionals i les elits, i una irresponsabilitat geogràfica, com a mínim envers la meseta...
- perquè el “caciquisme del segle 20” dona bones rendes electorals als partits oferint millors serveis a grups que valen electoralment 20 o 30 vegades els de les ciutats (igual que a Catalunya).
- Mesures d’equilibri en els serveis bàsics, o de convergència fiscal, perquè els partits venen el seu “pseudo-programa electoral” envers slogans que marquen diferències en èxits suposats que no podem veure ni comprovar, però que ens fan sentir afavorits...
Una economia productiva forta, cohesionada i amb directrius generals però
flexibles, al mateix temps que una immersió fiscal profunda ens haurien de
donar posicions d’avantatge on fa poc temps vam quedar espantats i estabornits.
Ceterum censeo centralist
imperium esse delendam
